Federico García Lorca estimava a Barcelona i Catalunya. En una carta al seu amic granadí, company de tertúlia en la seva joventut granadina, Melchor Fernández Almagro, periodista, i més tard seria historiador i acadèmic, ho diu molt clar: «En canvi Barcelona ja és una altra cosa, oi? Allà hi ha el Mediterrani, l'esperit, l'aventura, l'alt somni d'amor perfecte. Hi ha palmeres, gent de tots països, anuncis comercials sorprenents, torres gòtiques i un ric plenamar urbà fet per les màquines d'escriure. Com d'agust em trobo allà amb aquell aire i aquella passió! No m'estranya el que se'n recordin de mi, perquè jo vaig fer molt bones molles amb tots ells i la meva poesia va ser acollida com realment no mereix. Sagarra va tenir amb mi deferències i camaraderies que mai se m'oblidaran. A més, jo sóc catalanista furibund, vaig simpatitzar molt amb aquella gent tan construïda i tan farta de Castella».